TRADICIONS II : DE VERITATS I DE CREENCES
Reflexionant sobre la paraula tradició, podríem establir una lleugera aproximació basada en els següents aspectes. A totes les tradicions hi ha una clara referència al passat – més o menys llunyà – i el seu pes està assolit per romandre a través del temps marcant normes i costums que perviuen de generació en generació. La seua defensa, així com la seua valoració vindria donada per representar una influència real per a tots, per impregnar les nostres vivències i tota la nostra vida i el nostre món.
Si pensem des d’aquest punt de vista en la paraula tradició, hi ha suposades tradicions que serien d’un rang inferior del que se’ls atorga conscient o inconscientment. Aquestes englobarien des de les tradicions festeres de tot tipus a les diferents esglésies i creences religioses que poblen el món.
Quan comencem a reflexionar sobre el que és una tradició en la seua profunditat com a concepte que impregna les nostres vides, com a persones, com a societats, com a civilització i com a planeta, sols se m’acut una : la ciència.
Sí. La ciència, la tecnologia, el mètode científic en definitiva la cosmovisió científica definidora del nostre món.
Aquesta tradició sembla que no compta, que tinga que seguir justificant les seues posicions teòriques, els valors ètics i morals que d’ella es desprenen o que es poden desprendre’s. Pareix que només proporciona un suport tecnològic al devenir humà, com si fos un decorat a la nostra existència , com si no la influirà. No n’hi ha una reflexió amb profunditat de la nostra naturalesa i la seua antropologia basada en el coneixement i no en les creences.
Totes les tradicions que podríem qualificar de menors segueixen fent-se valer i qüestionen des de les seues creences totes les visions contràries a les d’elles, compartimentant el món en provincialismes carregats d’autarquia “intel·lectual”.
En llenguatge quotidià s’observa una diferència essencial quan parlem de coneixement i de creença. Al coneixement li atorguem el sentit de creença vertadera i justificada, i té una connotació positiva. En canvi la creença la té neutra.
Cal matissar un poc el sentit de “vertadera”. Quan fem referència a la veritat ho fem en funció de la seua correspondència en la realitat. És a dir que malgrat la dificultat de trobar la veritat objectiva i la generalització de diverses formes de relativisme cognitiu, el mètode científic és el més semblant a l’actitud racional quotidiana que és la que ha fet sobreviure l’espècie, sempre fugint de solipsismes i escepticismes radicals.
En definitiva el mètode científic és el que dóna explicació a la coherència de la nostra experiència, encara que no puguem arribar mai a una sistematització de la racionalitat científica.
La visió del món científica es basa en la primacia de la raó i l’observació, ve caracteritzada per l’esperit crític, la fal·libilitat i el progrés científic coordinat i articulat a mode d’esquelet. Per suposat no està limitat al camp de les ciències naturals.
Caldria recordar que n’hi han altres conceptes alternatius de veritat: veritat com utilitat o conveniència i veritat com acord intersubjectiu. Ambdós conceptes no poden substituir mai la noció de correspondència amb la realitat esmentada anteriorment. Però no hem de confondre la ciència i el mètode científic amb un cientifisme malaltís que oblida que la ciència és una empresa de valor humà.
N’hi ha un aspecte que comparteixen les “tradicions menors”. Està basat en la seua acceptació , la seua inqüestionabilitat i la seua inamovibilitat. Però el que ha simple vista pareix un valor etern, és fals, doncs sí que canvien. Però al no estar basades en la recerca de la veritat sinó en la creença, el seu canvi és simplement una adaptació per a la supervivència en el temps. Sols el coneixement vertader provoca el canvi, l’evolució i el “progrés”
La vida –el viure ja es refereix a una acció– és una presa de decisions. Açò representa un xoc entre el pes d’un tipus de tradicions que intercepten –detenint el temps, manipulant conceptes– una visió “real” del nostre món. S’arqueologitzen i es petrifiquen practiques que esdevenen museístiques impedint el desenvolupament d’un altre tipus de vivències més variades en funció del coneixement, la voluntat i els desitjos de les persones. Aquest xoc sembla insalvable per a moltes persones, provocant una ment escindida entre coneixement i creences.
Està clar que la reflexió social sobre l’impacte de la ciència i del què realment representa és una assignatura pendent però molt necessària,doncs començaria a coordinar i sincronitzar les ments amb el coneixement científic, la qual cosa crec que es imprescindible per a la condició humana.
Josep Miquel Claros