TRADICIONS (I): D’ANIMALS I D’ANIMALADES

  Sembla mentida l’arrelament de certes conductes “festeres” justificades en una suposada tradició.

   La tradició –gran paraula– encobreix hàbits que no haurien de ser tan necessaris per a poder viure i divertir-se. Si hi ha gent que justifica les corregudes de bous, el parany, els bous embolats i tot el que suposa el maltractament d’animals pel dret del costum em pareix que eixa gent està mal acostumada.

   Acceptant una antropologia mínimament sensata de l’espècie humana, segons alguns autors, l’home es fa home quan decideix matar els animals. És a dir, tenim la nostra dosi de crueltat –el fet de matar– assumida com espècie (no cal dir-ho entre els homens). Però era el fet de matar per a alimentar-se o la posterior utilització d’animals domesticats per al treball i la guerra, mai en funció del divertiment, mai. N’hi ha tradicions que no són tan antigues com semblen.

   Si parlem de tradicions n’hi ha una que té uns dos mil anys anomenada cristianisme. En realitat no són tants anys. Cal recordar que el catolicisme actual és una versió del cristianisme fonamentat en uns escrits posteriors a la vida de Jesus de Nazaret i posteriorment el·laborats en uns concilis amb una carrega político-teològica abrumadora.   Aquesta tradició es suposa que també es compartida per aquells que els agraden les tradicions abans esmentades: Com s’explica?, Són compatibles? Amor a les criatures creades per Déu?...si ho veies Sant Fancesc D’Asis.

   Quantes vegades ens omplim la boca amb la paraula civilització, utilitzant-la d’una manera gratuïta. No vull ocupar-me d’explicar el terme en la seua referència col·lectiva,seria massa llarg. Però caldria parlar d’un concepte empeltat semànticament amb l’anterior: “civilitat”.

   Aquest concepte neix a les pràctiques discursives d’alguns teòrics que van reaccionar front la destrucció causada per les guerres de Religió al segle XVII. La noció de civilitat no era una cosa que s’assolirà en una certa fase de la Història i que puguera donar-se per suposada a partir d’aleshores tal com es pensa hui de la civilització.

   La civilitat suposava canvis vistos com a fruit de la disciplina i l’aprenentatge, es predicava una “severa disciplina” treballant sobre un mateix i es pretenia refer totes les classes socials a partir d’una sèrie de formes de disciplina (Charles Taylor :Los imaginarios sociales modernos, Ed.Paidós, 2006). Es a través de fets com aquest com s’arriba a la nova idea d’ordre moral que em heretat a occident.

Aquesta idea de civilitat cal enmarcar-la en el context més ampli de la domesticació de la noblesa feudal que va durar des de final del segle XIV fins al segle XVII. El concepte de civilitat es contraposa a certs costums que el pas del temps havia convertit en “bàrbars”, “antics” i sense capacitat de generar harmonia.

   Algunes tradicions s’han perdut al cap dels segles, d’altres han perviscut fins i tot revifades des del poder. Justificar totes les associades amb la diversió basada en la utilització d’animals és obrir el camí a justificar pràctiques pel fet d’un costum, sempre parcial dins de la societat i d’interessos econòmics sempre presents. Les tradicions si no son immensament majoritàries són sectàries per la qual cosa no poden interrompre a l’esfera pública i voler ser portaveu de tots – no ho són –.

S’hauria de reflexionar sobre el seu paper com a element civilitzador, i com crec que va dir Albert Camus, esperança poca però almenys civilització.

Josep Miquel Claros